Blog

Cròniques d’un professor substitut: aprendre a ensenyar.

Ara que he completat un any sencer a l’educació secundària, en un institut de màxima complexitat, crec que tinc prou bagatge per explicar com és avui dia l’educació pública a Catalunya (i suposo que serveix per a la resta d’Espanya, ja que compartim la mateixa llei: la LOMLOE; per tant, gaire diferent no pot ser).

[Artículo en castellano en mi cuenta de Medium]

Abans d’aquest primer any complet vaig fer tres substitucions (era a la borsa de professors de Geografia i Història de Barcelona, i d’allà et van cridant segons el teu número). La primera substitució va ser el maig del 2023, a l’Institut A., de màxima complexitat, fins a final de curs. A l’A. vaig aprendre què significa la màxima complexitat: aquells instituts que es troben en barris socioeconòmicament deprimits, no necessàriament amb alumnes amb comportaments disruptius, però que normalment ho són, a més de presentar molta diversitat (diversitat, en context educatiu, vol dir migració, o fills de migrants, o gitanos… ja anireu veient que hi ha eufemismes per a tot).

L’A. complia amb escreix tots els requisits descrits. Al principi va ser molt difícil, perquè vaig haver de substituir un professor que no em va poder preparar cap traspàs (al pobre el van avisar de l’operació d’un dia per l’altre) i, a més, l’institut era d’aquells que no tenen llibre de text, per la qual cosa vaig haver d’improvisar fins al final. Però vaig aconseguir acabar el curs i sentir-me realitzat. Sentia que havia fet una proesa. Feia molt de temps que treballava de cara al públic en botigues d’oci i jocs de taula i, per primer cop en molt de temps, vaig poder veure que la meva feina no significava fer més ric el meu cap, sinó que consistia a oferir els meus coneixements als xavals perquè tinguessin pensament crític.

Ensenyar pensament crític… si més no, així ho entenia jo (i ho continuo entenent així, tot i que ara hi tinc matisos que després explicaré). El cas és que el curs va acabar i em vaig sentir aclaparat per tot el que havia viscut, per tot el que sabia que encara havia d’aprendre… i també vaig acabar una mica decebut amb alguns alumnes, per què no dir-ho, perquè malgrat el seu potencial no s’esforçaven per millorar, per donar la seva millor versió. Es conformaven. O directament volien ser els malotes de la pel·lícula. O les guapes. I tota la resta és …accessori.

És clar, cal posar-se a la pell d’un púber o adolescent de 12, 13 o 14 anys. Què volies tu a aquella edat? Te’n recordes? Quins interessos tenies? Doncs això mateix: la cosa no ha canviat tant. Potser el que ha canviat és l’actitud de la societat envers l’educació. Crec que abans tenia més prestigi, i veies el respecte dels teus pares cap als professors. Avui, aquest prestigi s’ha perdut, i la mainada ho percep i, per tant, tant se’ls en fot el que diguin els professors. És que potser tinc un Lambo, jo?

La societat bombardeja contínuament els xavals amb tota mena de missatges (24/7) a través de les xarxes socials, que contradiuen tot el que diem els professors, i a les quals els nois s’hi passen més de cinc, sis o set hores diàries. No exagero ni un minut; de fet, probablement em quedo curt. És difícil competir contra aquest monstre digital de dopamina infinita. En fi, continuem amb el meu periple docent, que això és predicar en el desert.

La segona substitució va ser ja el 2024, a començament d’any. Poc abans m’havia apuntat a les oposicions per veure com eren des de dins, perquè creia que tindria temps, sense cap més pretensió que la d’aprendre tot el que pogués i presentar-me amb aquest bagatge a les properes que hi hagués, estalviant-me els diners de les caríssimes acadèmies on et donen els temaris i els consells per aprovar les opos (aquest seria un altre meló del qual podríem parlar llargament). La meva acadèmia va ser el mateix procés d’oposició, a més de vídeos de YouTube, alguns pocs llibres i els reels de Bruno Superprofe (no és broma, de debò, aquest paio és molt bo).

Doncs bé, vaig ser al meu segon institut, l’F., del febrer a l’abril, i també hi vaig aprendre molt. No era de màxima complexitat, sinó que era estàndard. I es notava: la feina era més fàcil i els pares estaven molt implicats en l’educació dels fills. Portava tots els primers d’ESO i, per primer cop, vaig fer batxillerat: Geografia. El que més em va agradar va ser fer una classe als de batxillerat sobre La isla de las tentaciones, de Tele5, aprofitant que la majoria d’alumnes el miraven, perquè veiessin les causes i conseqüències socials d’aquell programa a l’illa. També vaig fer una altra classe sobre el videojoc de mòbil al qual jugava mitja classe, perquè veiessin els tentacles del govern xinès (a través de Tencent) als seus propis mòbils, sabent tots els seus gustos, traçant-ne el seu perfil com a usuari. Van quedar de pedra.

La veritat és que l’alumnat de l’F. era més fred que el de l’A., i el professorat més estirat, i l’experiència no em va agradar tant. No dic que fos dolenta —tant la feina en si com la ubicació eren molt millors—, però vaig detectar un cert desdeny i distància dels professors titulars respecte als de la llista de substituts. El meu principal suport allà va ser el professor d’economia, un «vella escola» que exigia el màxim als seus alumnes i era, per tant, molt odiat. M’encantaria tornar-lo a trobar, era un home molt lúcid que em va ensenyar moltes coses sobre la professió.

Quan es va acabar la substitució vaig marxar de vacances i vaig continuar fent la meva programació didàctica per a les opos. Ja existia el ChatGPT, però llavors no el feia servir, i tot ho vaig fer jo mateix (és curiosa aquesta frase, haver-ho d’aclarir així). Recordo que la meva germana em va donar el títol de la meva tercera Situació d’Aprenentatge (SA): «Afecta per igual el canvi climàtic els homes i les dones?». Brillant! Llàstima que aquest tema no sortís per a l’exposició de la meva SA, perquè era la que portava més ben treballada.

Per cert, Situació d’Aprenentatge (SA) és com s’anomenen actualment els temes o unitats didàctiques en forma de pregunta, a la qual s’ha de donar resposta mitjançant l’aprenentatge basat en projectes (és a dir, treballar en grup per resoldre un problema, si fa no fa), que és l’aportació del món de l’empresa a l’educació. Se suposa que en l’educació moderna has d’educar amb SA i amb un currículum basat en competències, i que els coneixements són secundaris. D’això ja en parlaré en una altra ocasió, encara hi dono voltes.

La meva tercera substitució va ser la més feliç. De l’abril (just després de les vacances) fins a final de curs vaig tenir l’immens honor de ser professor d’història de l’art a La Llotja. Potser el període més feliç del que porto com a professor. També vaig haver de fer anglès (coses de l’equip directiu, no pregunteu), però el professor titular d’anglès, en Mihai, em va ajudar moltíssim i bàsicament només havia de ser allà mentre ell ho feia tot. En general, vaig fer poques classes perquè havien de treballar en els seus projectes de final de curs, així que vaig actuar més com a assessor que com a professor. Era allà, veient els xavals pintar les seves obres, treballant amb tota mena de tècniques, xerrant amb altres professors sobre art i altres temes… quina temporada més bona!

Això ja no es podrà repetir perquè a finals de juny vaig aprovar les oposicions a professor de Geografia i Història, i se’m va esborrar l’epígraf d’Història de l’Art com a especialitat, de manera que ja no puc ser professor en una escola d’art. Per tornar a les escoles d’art hauria d’aprovar unes noves oposicions i acabar primer els meus estudis de Gràfica Publicitària que vaig deixar després de presentar el projecte final i no aprovar-lo a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. Una espina clavada que sempre m’acompanyarà.

Fins aquí el camí com a substitut, un trajecte ple d’aprenentatges, improvisacions i descobriments en realitats educatives ben diverses. Però aprovar les oposicions no era el final del viatge, sinó tot just el començament d’una nova etapa, amb nous reptes encara més grans. A la segona part, us explicaré què va passar un cop vaig obtenir la plaça i em vaig enfrontar, ara sí, a la realitat quotidiana d’un institut de màxima complexitat.