Eva Baltasar ens mostra les sensibilitats i les contradiccions d’unes dones que no volen encaixar en el sistema, amb fortes dificultats per a viure en societat.
La sexualitat, l’autodestrucció, l’egocentrisme i el rebuig/desig de la maternitat són els temes principals dels tres llibres d’aquest tríptic.
Tríptic és el volum que recull les tres novel·les d’Eva Baltasar que recullen les vivències de tres dones diferents, però alhora semblants que tenen com a denominador comú el fet de ser lesbianes i no acabar d’encaixar en la societat que les envolta.
La primera novel·la, Permagel (2018), ens mostra a una dona que busca maneres de posar fi a la seva vida, però que mai ho acaba de fer, i que finalment troba un motiu per viure. Boulder (2020) és una dona solitària que acaba vivint en una mentida per deixar-se portar pel desig d’una altra. Mamut (2021) és una altra solitària que vol parir un nen i que acaba vivint en un casalot abandonat a la muntanya.
Eva Baltasar (1978) és una poetessa i escriptora catalana, Permagel va ser la seva primera novel·la de gran èxit, guanyadora del Premi Llibreter. Abans va escriure poemaris com Laia (2008), Animals d’hivern (2016) o Invertida (2017). El lesbianisme, la maternitat i el desig sexual són els temes més importants de la seva producció literària, tot i que alguns autors han criticat la seva mirada masculina vers el sexe lèsbic. Com jo no hi entenc d’això, només em pregunto què és exactament la mirada masculina vers el sexe lèsbic i la seva diferència respecte a la mirada femenina.
La meva crítica respecte al conjunt de l’obra té una part positiva i una altra de negativa. La positiva és que el llenguatge utilitzat i la prosa del text és d’una qualitat excepcional, segurament gràcies al fet que Baltasar és poetessa i sap quina paraula exacta ha d’escriure, quin recurs literari ha d’emprar i com descriure el suïcidi o el sexe amb elegància.
De vegades, però, també es torna barroera i descuidada, però ho fa també com a recurs (com a fil de pensament de la protagonista) i també aquí encerta i et fa empatitzar més, dibuixa així a uns personatges amb passions i pulsions humanes més creïbles, capaços del millor i del pitjor. No és una literatura còmoda, no estàs pas tranquil quan la llegeixes: pot passar qualsevol desgràcia, perquè saps del que és capaç la protagonista.
D’altra banda, la part negativa de la meva crítica és que al final, al final al final, el que són les protagonistes del Tríptic, el fons de tot plegat, són unes dones petites burgeses jugant a ser rebels. Comparades les seves lluites amb els problemes generals de gran part d’altres dones, lesbianes o no, es queden en petits ofegaments en gots d’aigua. Problemes del Primer Món, que dirien alguns. Amb tot i això, suposa un agradable aire fresc en una narrativa catalana que mai ha escrit del sexe, la maternitat i el suïcidi en aquests termes.
Confesso que Permagel és per a mi el millor dels tres llibres, sens dubte. Trobo que Boulder sembla una novel·la amb un plantejament digne d’una adolescent a Wattpad, tot i que millora substancialment a la segona part, més madura. I Mamut és portar Los Asquerosos (2018) de Santiago Lorenzo un punt més enllà de la racionalitat. Però escriu tan bé, l’Eva Baltasar, que se li pot perdonar. Perquè més enllà d’explicar-te una història, el que rau en el Tríptic és un crit ferotge i salvatge en contra de tot, de la societat i les seves ximpleries, de la gent i les seves mentides, i d’un mateix: de les nostres pròpies mesquineses.
