La realitat a la trinxera. Podríem, simplement, fer classe? Radiografia de l’educació pública.
A la primera part d’aquesta crònica us explicava el meu periple com a professor substitut. Amb les oposicions aprovades, però, començava el veritable repte: enfrontar-me a una plaça fixa en un institut de màxima complexitat. La realitat, com veureu, va superar totes les expectatives.
Doncs bé, amb les opos aprovades, només quedava esperar a veure on em donaven plaça per començar les pràctiques com a futur funcionari. Al juliol em van donar una plaça provisional d’Aula d’Acollida, a la qual vaig recórrer perquè no en tinc ni idea, d’Aula d’Acollida (que consisteix a ensenyar català a nois migrants que acaben d’arribar a Catalunya). El meu recurs va tenir efecte i a l’agost em va sortir un nou destí al Vallés, a l’institut B., de màxima complexitat. Bé, quedava una mica lluny, però si més no era de la meva especialitat, recordo que vaig pensar.
No semblava tanta, la complexitat, quan hi vaig anar a fer un cop d’ull abans que comencessin les classes: el barri semblava bo i les instal·lacions modernes… Però quan van començar les classes hi va haver problemes des del primer dia, alumnes que deien clarament que venien a l’institut «a tocar els collons». Jo tenia diàriament quatre d’aquests elements (set, si comptem els absentistes, però a alguns d’aquests només els vaig veure tres o quatre cops en tot l’any i no els compto).
L’institut B. ha estat el primer lloc on he sentit que no podria gestionar el que tenia al davant. No em sentia capaç de fer classe i alhora vigilar que en C. no fes mal a ningú. Per sort, el suport entre professors va ser molt bo i els meus problemes de gestió de l’aula es van anar reduint. Dissortadament, em vaig sorprendre a mi mateix cridant, perdent els papers… Això em va passar a quart d’ESO a Cultura i Valors Ètics (la típica assignatura, Ètica, que sempre és al currículum i que ningú es pren seriosament). Vaig decidir que no tornaria a cridar, que si em veia en la necessitat de fer-ho, és que la classe no valia la pena, i que el millor era callar, indicar a la pissarra o al Classroom el que calia fer per a aquells alumnes que volen fer les coses (sempre n’hi ha tres o quatre que volen treballar) i deixar que la resta gaudís.
De vegades és difícil abstreure-s’hi, perquè es poden donar situacions d’assetjament escolar o bullying en major o menor grau. Llavors només queda expulsar l’alumne, avisar els tutors i la família i ser inflexible. Hi ha cabrons amb 14 anys igual que amb 50; que no ens tremoli el pols amb els abusadors. Ja n’hi ha prou, de poderosos al món. Aquests alumnes endevinats solen tenir pares igualment problemàtics, cecs davant la maldat del seu plançó. No penso dedicar el meu temps a aquesta mena d’alumnat. El meu temps és per a aquells que s’esforcen, siguin brillants o uns capsigranys, els que almenys ho intenten, els que volen millorar. Amb els abusadors, tolerància zero. Ho sento.
Aleshores, responent a la pregunta inicial: com és l’educació secundària avui a Espanya? La meva resposta seria que està denigrada socialment, infrafinançada institucionalment i cansada de si mateixa a causa de l’excessiva burocràcia. Diria que, malgrat la burocràcia, s’aconsegueix fer classe. Es dona la paradoxa de no poder preparar una classe perquè has de presentar un informe d’evidències de competències o omplir excels interminables que no es mirarà ni déu. Podríem deixar d’omplir tants excels, tants documents per justificar davant la inspecció educativa els recursos que ens dona? (Nota: el temps és un recurs). Podríem, simplement, fer classe?
De vegades passa que l’únic que pretén l’administració és que els centres siguin guarderies d’adolescents (i d’adults, si comptem els PFI i els cicles superiors). La idea és que si són al centre educatiu, hi ha menys delinqüència de baix nivell en horari escolar. És difícil parlar d’excel·lència educativa i altres històries quan el nivell és tan baix que el que es requereix, bàsicament, és que els xavals estiguin tancats perquè no l’emboliquin. Si aquest és l’objectiu, que ens posin almenys un guàrdia jurat a la porta, perquè la meva formació és humanística; no em van ensenyar a fer un mataleón, ni a evitar-lo.
Tampoc vull donar la impressió que hi ha violència a dojo, però alhora no vull donar una imatge idíl·lica on no passa mai res. Passen coses. La violència més gran és la verbal. Amb nosaltres, els professors (tots som racistes, segons els alumnes), i entre ells. Aquesta contínua falta de respecte entenc que l’aprenen dels mitjans, de les xarxes socials i de les seves famílies. Hi ha realitats molt fotudes.
Pel que fa a les matèries, els coneixements i els sabers impartits, tenim el problema que hi ha molt de dèficit d’atenció (pràcticament, aquesta atenció és l’estàndard); és a dir, no pots explicar una cosa més o menys complexa i esperar-ne comprensió: el normal és no entendre res i tampoc preguntar-se de què es parla. El millor és mirar la pantalla del Chromebook gratuït que cada alumne té al centre i fer els treballs amb ChatGPT. La IA està sent una bomba atòmica devastadora en el món educatiu. Tant és així que és millor rendir-se a l’evidència i demanar un altre tipus de treballs que no requereixin escriure a l’ordinador. O bé, fer-la servir educativament, fer que sumi. A veure si ho aconsegueixo el curs vinent.
La deriva d’això últim, de l’ús acrític de la IA, és que no entenen el que llegeixen, ni tampoc tenen desenvolupat el pensament abstracte, encara que, per contra, sí que hi ha una gran cultura visual i estètica. Aquest any he après a fer classes on cap alumne m’escoltava o mirava la pissarra. És a dir, he après a relaxar-me quan tot falla, a simular que no importa. És trist, però és així. És això o posar-me a xisclar. Sobretot m’ha passat a Cultura i Valors Ètics. Intentava explicar la guerra de Gaza, la caiguda de Bashar al-Àssad i altres temes amb component ètic a classes on la meitat de l’alumnat és d’origen musulmà i no va funcionar: vaig rebre treballs fets amb ChatGPT, amb el seu biaix proisraelià i poc o gens actualitzat. Hi va haver excepcions, però en general va ser decebedor.
També hi ha hagut coses bones, com els alumnes que et diuen que expliques molt bé, que et donen les gràcies quan els dones més oportunitats (sempre cal donar oportunitats; amb això he reenganxat algun alumne que semblava perdut a mig curs). Hi ha hagut bones classes a Història de l’Art, en especial una alumna musulmana que em va presentar artistes que desconeixia i va vincular art, cultura i identitat. Sempre hi ha alumnes pels quals val la pena continuar.
En fi, com que veig que això m’està quedant molt llarg, continuaré escrivint sobre les meves impressions en l’educació secundària a la pública. Hi ha molt a dir, encara que no sempre es pugui dir tot, perquè els alumnes i les seves famílies mereixen l’anonimat. Ara m’han donat un nou destí: un nou institut en un poble a prop de Barcelona, que no és de màxima complexitat, sinó estàndard. Com serà?
